“L’esport és la millor eina educativa que he tingut mai, m’ha ensenyat a guanyar a perdre, a acceptar que d’altres son mes bons que jo i a esforçar-me al màxim “ Pep Guardiola
Té raó en Pep , com sempre, però te raò segurament en el seu cas, que és un cas d’èxit, però no podem afirmar que l’esport sigui beneficios en general.
Els estudis científics que ens mostren que l’esport en si NO és educatiu, en si mateix , sinó que de la seva mala praxis en pot resultar ser una font d’ansietat, incompetència percebuda, inseguretat personal i disminució de les habilitats socials. Per a que l’esport resulti una inversió en la formació de persones, es necessita que els agents implicats (jugadors i jugadores, pares i mares, tècnics, jutges i directius) estiguin suficientment formats i vagin en una mateixa línia de treball.
Limitar-nos a exposar a nens i joves a una simple pràctica esportiva i a les interaccions derivades del joc no és suficient, ja que l’esport, en sí mateix, no és generador de valors ni és obligatòriament beneficiós per a l’individu; sinó que és necessària una veritable intervenció educativa-esportiva amb una finalitat ètica i moral. Aquesta intervenció ha d’anar assessorada i ha d’incloure valors dins de la planificació esportiva, proposar activitats que treballin els valors concrets planificats i a partir dels conflictes que crea l’esport treballar els valors.
Les persones tenim recursos més o menys adequats davant situacions exigents com ho és el rendiment esportiu, però aquests molts cops no són suficients i les demandes de la situació pot provocar alts nivells de estres, ansietat i frustració que poden esdevenir amb l’abandonament de la pràctica esportiva, un rebuig cap a l’esport i la competició que augmentarà els dramàtics percentatges de sedentarisme juvenil a Catalunya i el pitjor de tot, serà una font de sentiments de inferioritat, inseguretat, incapacitat i exclusió social.
La progressiva rellevància de l’esport a nivell mediàtic i empresarial i el deteriorament en les formes de practicar-lo i observar-lo… porten a plantejar-nos fins a quin punt la competició promou els valors ètics i ajuda en el desenvolupament del caràcter dels seus practicants (Cruz i Boixados, 2007, Cruz, 2003; Gutiérrez,1994; Sánchez, 2001).
Guanyar esta sobrevalorat en l’esport formatiu i moltes vegades no som conscients ni coherents en la realitat competitiva que demostrem als mes petits; projectant la competitivitat, intrusió en la presa de decisions, relació entre empreses per esponsoritzar-los, poca uniformitat en les parelles i els membres del club, manca de consciència de la importància educativa que te la competició…
Els pares i els entrenadors son els elements claus en aquesta transformació, ja que els estudis ens demostren que tenen un impacte definitiu vers la pràctica esportiva del seu fill i filla, no només per a que l’assessorin respecte l’elecció del esport, sinó per que l’experiència esportiva sigui o no sigui agradable i educativa (Williams 2011).
Contràriament, amb una bona gestió de l’entrenament i la competició podrem convertir l’entrenament convencional un entrenament per a la vida més enllà de l’esport en sí.
És important dins d’aquestes accions psicopedagògiques comptar amb l’ajuda d’un psicòleg esportiu, ja que l’entrenament mental no és fer jugadors més bons, tot i que està demostrat que la diferencia entre els que més destaquen en Pàdel dels que no radica en factors psicològics (Llopis 2008).
L’objectiu psicològic és augmentar la sensació de destresa i de repte davant la situació competitiva per a fer de la competició una situació percebuda com a més agradable, que es desenvolupi en un clima que afavoreixi el desenvolupament del rendiment dels joves i la seva òptima integració de valors.
La competició es positiva quan genera:
Autosuperació: Es considerada com una situació en la que s’intenta superar el rendiment d’ocasions anteriors
Reconeixement i respecte: Es reconeix les millors actuacions dels altres esportistes i es respecta les pitjors actuacions dels altres.
Aprenentatge: Valorem l’aprenentatge i adaptació per sobre del resultat, per el que la comparació amb els altres no és un objectiu en si mateix, sinó un medi educatiu més.
Il·lusió: Es considera un moment especial del esport que incentiva el treball realitzat durant els entrenaments.
Millora: Els resultats permeten treure conclusions i reorientar el treball que es realitza als entrenaments.
Autocreixement: Fomenta en l’esportista autopercepcions positives de confiança, sensació de control, capacitat, diversió, salut, gestió de l’estrés i actituts de esportivitat)
Èxit: fer el màxim possible per arribar a ser el millor possible segons la propia capacitat. L’èxit es defineix en termes de compromís i esforç, no de victories o campionats.
La competició es negativa quan genera:
La filosofia de que guanyar ho és tot.
Conductes agresives i transgreció de regles
Exposició a models adults de nul valor educatiu
Insatisfacció en la seva participació competitiva , fagi el que fagi
Falta de valoració positiva per part de pares i entrenadors per molt que hi hagi esforç.
Idees erronees:
Èxit és sinonim de victoria
Els campions adults tenen, obligatoriament, que ser campions des de ben jovenets.
Ser campió implica : dolor, sacrifici i disciplina, per el que millor començar a habituar-los a aquestes sensacions des de ben petitets.
Per un esportista jove el millor es especialitzar-lo en una sola modalitat
Habituar al jove esportista a considerar els adversaris com a enemics que han de ser vençuts
Tots els esportistes que comencen en l’esport de iniciació pasen per les etapes de especialització i alt rendiment.
Seguint aquesta premisa s’ha assessorat a la Federació Catalana de Pàdel a partir del projecte que em van encarregar : “Crèixer entre 4 parets” (Octubre 2018-Febrer 2019) , per fer un estudi de la salut del padel de menors enquestant als agents implicats i fent registre d’observació i proposant un seguit de intervencions per a aconseguir que aquest esport a catalunya en edat formativa SI que sigui educatiu.
Jugar és el mes seriós del mon, jugar connecta amb l’alegria interior i això permet l’aprenentatge. L’adult es fa gran perquè deixa de jugar.
