Fa uns dies, els informatius de Telecinco i CUATRO em van entrevistar per parlar d’un fenomen que enganxa a milers de persones: el True Crime. Per què sentim aquesta atracció per històries reals de crims? Què hi ha al darrere, des d’un punt de vista psicològic?
Una fascinació que va més enllà del morbo
L’interès pel True Crime no és només curiositat. És una combinació d’elements emocionals, biològics i socials que s’activen quan escoltem o veiem una d’aquestes històries. Aquí algunes claus per entendre-ho:
🔍 Activació emocional intensa: La por, la ràbia, la sorpresa o la curiositat són emocions de gran intensitat. Quan consumim True Crime, el nostre cervell entra en estat d’alerta, com si estigués vivint la situació.
💥 Dopamina i recompensa: Davant del misteri, el cervell anticipa possibles desenllaços. Quan sorgeixen girs inesperats o es resol el cas, es produeix una alliberació de dopamina: una petita recompensa que ens manté enganxats.
🧠 Simulacre emocional segur: Tal com passa amb els somnis, aquestes històries funcionen com una mena d’assaig mental per a situacions de perill. Ens exposem a escenaris límits, però des de la seguretat del sofà.
🎙️ El poder de qui explica la història: Figures com Carles Porta han sabut captar l’essència narrativa d’aquests relats. El to, el ritme, la música… tot suma perquè l’experiència sigui immersiva i gairebé addictiva.
Què diu això de nosaltres?
El True Crime ens connecta amb un aspecte molt primari del nostre cervell: la necessitat d’anticipar, entendre i sobreviure. Però també ens diu que som éssers narratius: ens fascinen les històries, especialment si parlen dels límits de la condició humana.
👉Pots veure el tall de l’entrevista aquí
